dijous, 27 de març del 2008

Un conte hindú





Un conte de Rabindranath Tagore

Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat

Ella és una dona molt culta, molt sofisticada i molt rica.

I la dona li diu a ell:
- Només amb una condició.

L’home diu:
- Acceptaré qualsevol condició; No puc viure sense tu.

Ella li contesta:
- Primer escolta la condició i després t’ho penses. No és una condició normal. La condició es que no visquem a la mateixa casa. Jo tinc un terreny molt gran, un llac preciós envoltat d’arbres, jardins i gespa. Et construiré una casa a un costat, just enfront de la meva casa.

L’home li diu:
- Llavors perquè ens volen casar?

Ella li contesta:
- El matrimoni no es destruir-se l’un a l’altre. Jo et dono el teu espai; jo tinc el meu propi espai. De tant en tant, ens trobarem caminant pel jardí. De tant en tant, anant en barca pel llac, de casualitat, ens trobarem. O, a vegades potser t’inviti a prendre té o m’invitaràs tu.

L’home li va dir:
- Aquesta idea és absurda

Ella li contestà:
- Llavors oblidat de la boda. És l’única idea correcta; solament així el nostre amor pot seguir creixent, perquè romandrem sempre frescos i nous. Mai donarem a l’altre per suposat. Tinc tot el dret a rebutjar la teva invitació, igual que tu tens tot el dret a rebutjar la me va invitació; res pertorbarà les nostres llibertats. Entre aquestes dues llibertats creix el meravellós fenomen de l’Amor.

Naturalment, l’home no ho va poder entendre i va rebutjar l’idea.

L'últim poema, Akhari Kavita. Rabindranath Tagore.

9 comentaris:

labruixoleta ha dit...

Hola kamal!... el conte de seguida m’ha fet pensar en el comentari que et va deixar la Myt a l’anterior post: “és tan freqüent que dins la parella, els dos components no es trobin en el mateix moment, amb l’energia enfocada vers la mateixa direcció".

Evídentment els dos personatges d’aquest conte, van per camins diferents. Pq tan bonic i lliure és “viure en dos cases separades” com “compartir una petita tenda de campanya”, la qüestió és coincidir.

Lo de que només quan ens estimem a nosaltres mateixos podem viure el veritable Amor. Tb em va encantar. Suposo que quan “necessitem” massa algú altre és pq té allò que a nosaltres ens manca, i això potser no és amor.

En fi, sento barrejar posts i comentaris... Però el conte que has posat m’ha fet pensar idees i remoure sentiments. Interessant.

Una abraçada fresca i nova! :-)))

Anònim ha dit...

Hola Bruixeta, està bé que et porti a barrejar posts i comentaris, doncs de fet l'he posat perquè em va agradar el conte, però la veritat, és que hauria de pertànyer al post anterior.
Em va agradar el conte i serveix per a , potser, dir alguna cosa que vulguem afegir...
Res nou sota el cel, només això.... un desig de mantenir el fil obert amb un conte.

una abraçada de conte hindú. ;-))

Anònim ha dit...

Me ha gustado mucho el cuento...

La libertad hace que el amor no termine; pero...en la práctica, no solemos cumplir con ello.

Un beso.

Anònim ha dit...

Hola Sak,
Podria decirte que es un cuento chino, pero no...es un cuento hindú.
Con esto de la libertat pasa como con todo, a veces, la realidad es un cuento y el cuento no se hace realidad.

Bona nit y un beso al despertar

Maite Fruitós ha dit...

Hola Kamal, bonic conte... :-)

M'ha fet pensar en un preciós llibre de Gibrán Jalil Gibrán, "El profeta", que en un apartat, el profeta parla sobre el matrimoni i diu coses, per mi, molt assenyades.

M'agradaria compartir amb vosaltres un petit fragment que m'agrada molt:

[…]
Y permaneced juntos, mas no demasiado juntos: Porque los pilares sostienen el templo, pero están separados.
Y ni el roble ni el ciprés crecen el uno a la sombra del otro.»

Som complets per nosaltres mateixos, podem compartir el paisatge de la vida, il.lusions i projectes, però sense fer-nos ombra a les nostres essències.

Un somriure lluminós :-)

Kamal ha dit...

Si MyT el tros aquest del Profeta està molt bé....
"Cantad y danzad juntos y estad gozosos, pero conservad cada uno vuestra soledad. Hasta las cuerdas del laúd están solas aunque vibren con la misma música.
Compartid vuestro pan pero no comais de la misma rebanada.
Dad vuestros corazones, pero no en prenda, porque solamente la mano de la vida puede contener vuestros corazones.

una abraçada sense ombres ;-)

Anònim ha dit...

Sincerament... em sobra aquest "naturalment" de la darrera línia... Segur que hi anava?

llum

Anònim ha dit...

Hola Llum,
Tens raó. De fet, si analitzes detingudament el text veus coses que no, vamos que no. La paraula que tu dius. I al principi, diu "Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat". Dona per suposat que es volen casar. Peò, és que a la societat de l'epoca i la d'ara, a moltes dones "Les Casen", no es casen. Etc, etc.
Però saltant pel damunt de coses com aquestes, queda la idea de viure sense lligams. Com diu la Bruixeta, també podria ser una tenda de campanya...Bé, jo m'he pres el conte com si fos una poesia, on permets "llicencies" per tal de que quedi "mono". Però, tens raó, naturalment, no tots els homes som tant bledes.
La teva frase ha afegit llum al text. ;-)
una abraçada :-))

Anònim ha dit...

Perdona, Llum...Hi anava. Jo na la he posat pas.

M'havia distret i no responia a la pregunta.

Un somriure, naturalment. :-))