dimarts, 3 de juny de 2008

Un dia més





Ja sé que l'he posat fa un temps, però es que m'agrada....


Un dia més. Això és el que importa, un dia més i un altre....

No sé quan va ser. Ahir? Abans d’ahir?.....el costat dret me’l sentia cada cop més.
Era pel matí ben d’hora, el sol despuntava...igual que el dolor.
Vas ser aquella relliscada?...No, saltant, segur.
18 graus, sol, humitat de un 66% i absència de núvols. Es prepara un dia esplèndid.
Ara sortiria i aniria a veure Barcelona des de Collserola, veuria com es desperta la ciutat, com es van omplint els carrers de cotxes, de soroll...
Avui no hi aniré. Avui no em toparé amb els cavalls pels camins de la muntanyeta.
Restaré pensant a ca meva.
No va ser de sobte, no, va anar venint a poc a poc, sense adonar-me’n, cada cop mes fort.
Ara el dolor m’impedia seure mes de 5 minuts i havia d’estar estirar de un costat, però anar canviant sovint.
La meditació i la relaxació m’ajuda molt. Intento allò del “viatge astral”, sortir-me del meu cos i mirar-m’ho des de fora. I deixar passar els sorolls, els pensaments, els dolors....
Les proves diuen...probable fissura de la L1 o del Sacre.. collonut! No pots seure, estirar-te al sofà, etc... I t’has de calmar l’intens dolor.
Bé, fins aquí els fets.
I ara?
Ara s’obra davant meu un espai poc transitat, l’espai de la paciència i la contemplació.
No pots llegir gaire, ni fer coses amb l’ordinador...Ahhhh! Què fer?
Sortir a la terrassa i escoltar els ocells, escoltar música, ensumar la barreta d’inciens que has posat, contemplar les figures que va formant el fum a mida que va ascendint, veure la posta de sol darrera el Walden, edifici singular d’en Bofill que amaga una mica la posta de Sol i li dona un caire fantasmagòric......
Només son de 3 a 6 mesos.
D’aci a 20 dies Menorca m’espera. Hi he d’anar , la Illa del Vent i jo tenim una cita des de fa molts d’anys.
Crec que per 1er. cop en la vida m’enduré un portàtil de vacances.. Hi aniré posant les cites amb l’Illa, Cala Trebaluger...bé aquesta potser no hi arribi, llavors, Cap de Cavalleria al capvespre, Illa d’en Colom...i, sobretot, les cites amb el silenci de sota l’aigua. El silenci, els peixos, el mar i tu, tots dos fosos, quiet com surant, el mes petit moviment et canvia la perspectiva, apareix un banc de peixets platejats, gires una mica i tota la flora verda submarina se t’empassa i t’enfosqueix l’entorn...., roques, aigua...silenci, nomes el lleu soroll del teu moviment suau.....
Bé, cultivar el silenci no és mala cosa, provaré. De fet , sota l’aigua es com estar en un mom diferent on el cos no pesa, on la gravetat no té tanta força.
Bé, ja tinc coses per fer aquests 3 mesos.
Escriure poc, potser, però no passa res, es que estaré sota l’aigua.


Així, doncs, esta decidit, em submergiré i partiré cap a l’oest, m’ho emportaré tot, la meva ànima i jo, seguint la llum , cap enllà on no hi ha núvols, ni foscor, nomes aigua i llum,calma i silenci...
Ara torno.