dimarts, 25 de març del 2008

AMOR I LLIBERTAT

Mira't dins teu!





Perquè l’amor es converteix en una cadena ?.
Segons en Osho es perquè no hi ha amor de veritat. Si acabes aferrant-te a una altre persona, es que en el fons això és el que buscaves.
Existeix una por subtil a la llibertat, tothom parla de llibertat però ningú s’atreveix a ser veritablement lliure, perquè quan ets lliure de debò estàs sol. Si t’atreveixes a viure sol, seràs lliure.
Però, tots necessitem a un altra persona per no estar sols. No sabem viure amb nosaltres mateixos, sols, i per això creem lligams poséssius per a aferrar-te a una altra persona.
El lligam comença quan li dius a la teva parella que t’estimi només a tu., llavors estàs creant una possessió.

Aquí comença el dilema...vols ser lliure i vols posseir a l’altre i a l’altre li passa el mateix. Comença la lluita.

La solució seria el desaferrament , seria allò de:

No posseeixis si no vols ser posseït” com allò de “no jutgis si no vols ser jutjat”

Segons en Osho, Estimar la llibertat, significa que has arribat a un profund coneixement de tu mateix. Tractant de ser lliure pots saber que amb tu ja en tens prou. Que l’amor no son els lligams, que pots ser independent, que pots compartir el teu ésser amb algú., que pots compartir la teva felicitat, el teu amor o fins i tot , pots compartir el teu silenci. Però, sempre parlem de compartir, no de dependència.
Només quan descobreixis la teva consciencia interior, el teu centre, el teu ésser , l’amor deixarà de convertir-se en un lligam.

Amor , Llibertat i Solitud. (una nova visió de les relacions) OSHO

11 comentaris:

labruixoleta ha dit...

Un post perfecte. Jo he llegit fa poc en Krishnamurti parlant de l'amor, i ve a dir el mateix. I és així, l'amor és llibertat, és no posseir, no tenir por d'estar sol, no dependre.

Aix... però... no és fàcil...Jo, de moment, ho barrejo tot una miqueta (glups!).

Una abraçada :-)))

Moments ha dit...

És ben de veritat que la llibertat porta a la solitud. I, també, la solitud dóna llibertat. Hi ha gent que no pot estar sola. Jo n'he après i m'hi trobo molt bé, sola amb jo mateixa:-)
El que cal és saber estar sol i, quan tens companyia, seguir essent lliure. I compaginart això és moooooooooolt difícil.

Joana de mallorca

Anònim ha dit...

Bruixeta, bon dia!
I qui pot canviar una cosa apresa fa anys fàcilment?
Jo també tinc forats negres que em costa aclarir. En Krishna, en Osho, en K. Gibram, en R. Tagore, molts d'aquests hindús sembla que opinen el mateix, però...quanta gent ho fa?
He posat aquest article justament per seguir opinant sobre el mateix, doncs es una part molt important de la nostra vida i, si, jo també vaig barrejant, com tu dius. Les nostres decisions ens portaran cap a el lloc on ens sentirem més realitzats o caurem arran del camí. Crec.

Una fora abraçada

Anònim ha dit...

joana, noia, ho acabes de resumir de la forma mes curta possible. Just això és el que crec que és el millor. Ara, si portes molts d'anys vivin en parella , costa un munt capgirar això i començar a compartir altres experiències. a més i si vols ajuntar els dos conceptes? viure en parella estable (a la antiga) i viure en llibertat ? Com tu dius...molt difícil!!

Una abraçada com una ensaïmada de mallorca!! ;-)

Maite Fruitós ha dit...

Hola Kamal!

Penso que només quan ens estimem a nosaltres mateixos, amb totes les nostres virtuts i les nostres imperfeccions, quan ens sentim complets nosaltres sols, sense implicar-hi a ningú, podem entendre i viure el veritable Amor i això no és gens, gens fàcil, veritat?

I és tan freqüent que dins la parella, els dos components no es trobin en el mateix moment, amb la necessitat dels mateixos aprenentatges, amb l'energia enfocada vers la mateixa direcció...

És difícil que no apareguin els buits propis, que un dels dos o els dos no ens aferrem a creences de que no mereixem ser feliços, de que no som prou bons, de que tot és difícil, de que podem "perdre" a l'altre,.. i és així quan ens fem depenents. Passem a dependre del que ens donin, de que ens acceptin, de donar també nosaltres perquè ens valorin i ens estimin. Ens carreguem de pors que ens esclavitzen i que ens van allunyant del veritable Amor.

Ai que malament ho poso, oi? ;-)))

Ara seriosament, crec que l'Amor de veritat és un estat que ens capacita per obrir-nos a tots els éssers i a la vida i la parella és una raó més que ens fa expressar l'Amor. La parella no ens salva de res si nosaltres no salvem la nostra pròpia vida, si no tenim un motor que ens la impulsi.

Ai paro, que no treballaré...

Un petonet i un somriure

Anònim ha dit...

MyT, ho has explicat molt bé. Es clar, ho pots mirar de molts punts de vista, però el que afegeixes tu es molt important. L'amor en llibertat, en solitud?...mancava el teu afegit, la parella juga un paper important, però amb la premissa de que t'has d'estimar a tu mateix , sinó malament podràs estimar algú.....i tot el que dius. SI.

Uns petonets i somriures a dojo ;-))

Joana ha dit...

Jo sóc del parer que "sempre" estem sols. Tot i estar en parella som nosaltres com éssers individuals que hem de prendre determinacions, moments en què hem de decidir. I és cert que tenir amb qui recolzar-te sempre ens fa estar més segurs...Però la decisió última , amb llibertat, sempre és nostra.
Ca persona és única, diferent i lliure!
Abraçades!
Joana_ Llum de dona

Anònim ha dit...

Joana_Llum de dona, ets clara i contundent.
Peró, si les dos parts no porten el mateix ritme, es possible que el camí no l'acabin fent junts. Com fas per a compartir amor amb la parella i anar a un pas diferent que t'acabara allunyant de l'altre, sigui qui sigui dels dos?
Si portes anys amb unes normes, costa trencar-les. Cosa que no passa quan la parella ja s'estableix sota les normes de la llibertat total de tots dos..no se si m'explico?
Hi ha meditacions en que s'utilitza la capacitat de "enviar" Amor a tort i dret, per entendre'ns, i això et porta a poder sentir Amor a la terra, al cel, a tothom....I veig difícil compatibilitzar això amb una parella.

Unes abraçades per a tu!!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

El amor en total libertad, no existe, sempre lleva fnos lazos que unen al otro; ero son lazos deseados.

Es cierto que mejor hay que dejar que corra el aire en el. Si el aor es verdadero, no necesita de agobios. Si no lo es, ¿para qué retener o que no nos corresponde?

Un beso.

Anònim ha dit...

Sakkarah, el aire que corra y sino no retener nada, vale, pero si es verdadero no necesita agobios, no lo entiendo, pues yo ya parto de la base que el amor ha de ser verdadero. El falso no puede ser amor, sera otra cosa, pero amor no. Agobios? a que te refieres?

Un beso sin agobios