divendres, 8 de febrer del 2008

El teu enemic





Me'n he adonat de que quan comences un camí nou estàs atent a tot el que t'envolta.
Qualsevulla cosa que veus et fa rumiar si serà un signe per anar a dreta o a esquerra.
Amb el pas vas fent camí i, a poc a poc, vas agafant confiança.
Et sents alegre, el dia et somriu, camines el teu somni.
Però, també a poc a poc, et vas confiant, vas deixant de estar atent amb tots els sentits.
Sense ser conscient, a poc a poc, has anat agafant un camí erroni.
No saps on ets. Et desesperes. Com tornar al lloc on eres?
Què o qui t'impedeix redreçar-te?
Molts cops l'obstacle és a la vorera del camí, és extern a tu.
Pot ser un ésser volgut de qui et separa una simple petjada , una feina, una manca de comprensió, cansament, un veí, etc.
Però, moltes altres vegades l'obstacle és dins teu.
Ja diuen que el teu pitjor enemic ets tu mateix.
Caus i t'aixeques, però la pedra segueix dins teu.
Son els propis pensaments els qui no et deixen seguir.
Costa esbrinar quins son els que m'aturen.
Es confonen amb d'altres que semblen innocus.
Fins i tot el sol fet de sentir-te viu et porta a fer coses que només et distreuen i t'acabes aturant meravellat per alguna cosa que un cop passat l'enlluernament veus com a obstacle, però és millor fer una via i adonar-te'n de que no és la correcte que quedar-te amb el dubte.
Has de parar-te arran del camí, meditar si pots i observar els teus sentiments,
les teves emocions, els teus pensaments , tots, sense deixar-te'n cap.
Només sol amb tu mateix podràs veure cap on van els teus peus.
I, llavors amb la lliçó apresa, tornar a donar un pas i un altre, però ara, sense que el teu peu esquerra sàpiga que fa el dret o fer com diu en Lao Tsé:
"El bon caminant és el que no deixa petjades".

El camí l'has de fer tu sol i en silenci.
No has de voler que tothom pensi com tu ni que comparteixi els teus pensaments o els teus somnis. Potser ho podràs compartir amb aquells que van al teu costat.
Doncs, com diu el Romance del Conde Arnaldos" (sXVI):
"Yo solo digo mi canción
a quien conmigo va"

Sol tu i el teu somni i res et podrà aturar.


11 comentaris:

labruixoleta ha dit...

M'agrada molt aquest post. Tot el que dius i com ho dius. I la música és perfecta per donar-li el ritme pausat, tranquil, bonic i suau que jo voldria en el meu camí (tot i que em costa agafar un bon ritme).

Em fixo especialment en el troç on parles de la pedra que tenim en el nostre interior, que poden ser els nostres pensaments, confusos.

També hi poso especial atenció quan dius que "és millor fer una vida i adonar-te'n que no és la correcta que quedar-te amb el dubte".

Estic molt contenta d'haver-te trobat i poder compartir, i aprendre de tot el que dius!
Una abraçada

Anònim ha dit...

Hola Bruixoleta,
Has fet un resum immillorable.
La pedra...ai! la maleïda pedra a la sabata, sempre amb nosaltres.
Un camí equivocat millor que no res, doncs sinó sempre et quedes pensant.."Mira que si aquell fos millor que aquest!"
Compartir...ummm! m'encanta compartir amb qui puc.
I aprendre, no sé...ves que no sigui jo qui aprèn de tu!!

Una abraçada i un somriure

Anònim ha dit...

Me ha encantado tu reflexión...Es cierto que es bueno detenerse y reflexionar, centrarse, para poder seguir en el camino con confianza.

Muchos besos.

Anònim ha dit...

Hola Sakkarah, lo que tu dices y, quizas también para mirarte en el espejo y reconocerte y no alardear de nada, no entrar como un elefante en una cacharreria, ir mas tranquilo , despacio y sin hacer ruido.

Muchos besos y un gran abrazo

Maite Fruitós ha dit...

Hola Kamal,

Com deia Jung: "La teva visió esdevindrà més clara només quan miris dins el teu cor... Aquell que mira fora, somnia. El que mira el seu interior, desperta".

La transparència de les teves paraules, la sinceritat que desprenen, em fan sentir que estàs fent una intensa mirada al teu interior i, segur que aquesta atenta observació et donarà molta guia perquè aquestes pedres es vagin convertint en pols tan tan fina que ni facin mal...

Només hauríem de lamentar allò que hem deixat de fer al final de la nostra vida i que sentíem dins nostre que volíem fer. Els errors, les caigudes, les pedres amb les que ensopeguem, tan sols formen part del nostre aprenentatge i del nostre creixement, així que endavant! a caminar. Sí el camí moltes vegades ens fa sentir el pes de la solitud, però si estem atents sentirem l'energia de molts, que com nosaltres, caminen al nostre costat o molt aprop nostre.

Una abraçada d'una altra caminant, que també troba pedres en el camí. Una abraçada :-)

Anònim ha dit...

Hola MyT,
Unes paraules càlides per a comprobar que la solitud ens pot afectar menys si notes l'escalfor dels que caminen aprop. I es cert que es pot compartir amb més persones de les que sembla.

Una abraçada i un somriure companya.

Anònim ha dit...

ostres myt, la frase d'en Jung: "Aquell que mira fora, somnia. El que mira el seu interior, desperta "... és genial!

abraçades per a tu i en kamal :-))

Moments ha dit...

Interessantíssim! Ajuda molt tot el que escrius. Totalment d'acord en el que dius, però em quedo amb això d'estar sol amb un mateix:-)

Anònim ha dit...

Bruixoleta...oi que si?

un somriure


Joana...no se si ajuda, però és el que penso des de dins...

Una abraçada

Anònim ha dit...

Kamal, tienes un premio en mi blog.

Un beso.

Anònim ha dit...

Gracias Sakkarah!

Otro beso