Ritme Alfa: de 8 a 13 cicles per segon. Predominen quan l'individu està relaxat i amb els ulls tancats.
Fase Rem: Els paràmetres fisiològics són molt variats: musculatura del tronc, cames, braços relaxada, en canvi la cara tensa. REM es l'activitat onírica de característiques més visuals i vivenciades de l'hemisferi dret.
dimarts, 3 de juny del 2008
Un dia més
43 comentaris:
Anònim
ha dit...
Contemplació? aigua? Mallorca? Un plan perfecte! Ves....però torna. Ja saps que estarem espertant per a tu ;)
I això del període de contemplació tampoc sona malament, escoltar els ocells, la música, olorar incens, la posta de sol... Espero que el dolor afluixi aviat i ho puguis gaudir del tot!
Una abraçada amb calma, silenci i t'envio una dosi de paciència per si se t'acaba!! :-)))
Hola Bruixoleta, mira gràcies per la paciència, crec que la faré servir. Es que si la practiques per que vols, mira...però si es per obligació....ummmm, malament! Ara aniré a veure que fas pel teu blog, que fa dies que no miro res, bé, em miro el melic que ja esta bé... Oi que hi havia una frase de'n Buda que deia quelcom semblant a : "Feina per al dia de avui: Inspirar, expirar. Feina per demà: Inspirar, expirar..."?
Hola Joana, No no desapareixo, però la cosa va en serio. Una fissura, sembla, m'ha impedit estar al 100% o al 30% des de fa gairebé dues o tres setmanes... Fins el 25 no marxo a Sa Illa, mentres estaré per ací. Es que quan ho vaig escriure no veia l'horitzó gaire a prop.
N'estic segura l'illa t'aportarà molts elements guaridors per la teva fissura (Menorca: quina envejaaaa! ;-))
Fes cas a les indicacions mèdiques però intenta treballar tu també amb visualització creativa, per sanar la zona.
Tenim una gran força mental auto-sanadora, així que a treballar! ;-) Cada cop que inspiris davant el preciós mar, imagina que tota l'energia de l'aigua, del sol, dels minerals,... es dirigeixen vers la teva ferida i la van sanant...
GRàcies Sakkarah, Dure lo que dure, me llevo el portatil, pero no me conectare mucho, pues el solo hecho de estar alli con tanta agua, tanto mar, me lleva a un estado como e relajacion...que..
MyT, m'acabes de donar un consell collonut. No ho podria expressar millor, pero si, amb les teves paraules ho he vist mes clar que l'aigua. Faré el que m'has dit, si senyora.
Kamal! Com estàs?? Em faig una idea de com et sents. Jo vaig començar a escriure el blog arrel d'un accident i una rotura de L1 L2 que em va fer portar un corsé ortopèdic... Bé, això ja és història passada. El que té de debó és que t'obliga a aturar-te, a inspirar, a expirar.. Saps que venen llibres que espoden llegir a l'aigua i no es fan malbé?? Ànims i fins ara! Eva
Així, doncs, esta decidit, em submergiré i partiré cap a l’oest, m’ho emportaré tot, la meva ànima i jo, seguint la llum , cap enllà on no hi ha núvols, ni foscor, nomes aigua i llum,calma i silenci...
Tan de bo hagis trobat tot això que buscaves. Sempre però, tindrem aquesta mica de tu que s'ha quedat amb nosaltres.
Això no és un adéu, amic. És la meva manera dir-te que vas ser una gran persona, encara que no et coneixia...
Carme.
"Ni que només fos per veure’t la claror dels ulls mirant el mar. Ni que només fos per sentir el frec d’una presència. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat. Ni que només fos recórrer junts el bell jardí del teu passat. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort.
Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro. Ni que només fos per riure junts la mort."
pare, quanta tendresa, amor i dolçor has deixat en el camí...seguiré lluitant per retrobar-te allà on siguis, al mar de Menorca o al cel de la Terra. t'estimo i et trobo a faltar cada dia. espero q les meves llàgrimes arribin a la teva ànima perquè no estiguis sol. t'estimo. Mar.
Durant més de deu anys, tal dia com avui el primer que he fet en llevar-me ha estat escriure't un conte. Sempre has estat el meu millor lector. Aquest és el darrer i el volia fer encara que, aquest cop, no me'l podràs criticar.
- Vinga iaia, que hem de marxar... L’assistent social, malgrat haver estat entrenat per tenir paciència en aquells casos, ara ja la començava a perdre - No li diguis iaia que es rebota i després no hi ha qui l’aguanti! La neboda, en representació de la família de la dona provava debades de mantenir un cert equilibri en tot plegat. La vella anava poc a poc d’una punta a l’altra de la casa com si la veiés per primer cop, com si no fos casa seva, com si el lloc li fos absolutament estrany. De tant en tant s’aturava davant d’algun quadre o d’algun objecte i s’ho mirava amb atenció, com si esperés descobrir-hi alguna cosa que li revelés que era el que estava passant. Potser hi acostava lentament un dit, però no arribava a tocar res. Estava clar que tot plegat no li feia ni fred ni calor. La neboda, discretament, va donar una maleta al noi del servei municipal. - És la roba que encara li pot servir- li va dir -és vella però farà fa el fet. - Ja veuràs com t’agradarà la casa nova. Tindràs una habitació per a tu sola i moltes amigues que estaran molt contentes de sentir les teves històries tan divertides - Ah, però... aquesta senyora parla? - I tant que parla, però l’hi ha de venir de gust. Sempre ha estat molt rebeca en això. No suporta que la manin, les coses han de ser quan ella vol i de la manera que vol altrament... - Ja s’acostumarà... - Sí, ja s’acostumarà... o no La vella ara es mirava el llum del menjador com si el veiés per primera vegada i no feia cas dels altres dos que mirant de ser discrets anaven tancant armaris i finestres. - Hauríem d’anar passant... - Ja m’ho penso, però no és fàcil - Mai no ho és però és el millor que es pot fer - Sí, això segur. Sola ja no s’hi pot estar... - Quants anys té? - En farà noranta, però ella es va plantar als seixanta-dos De cop va fer un posat de resignació, com si s’hagués adonat que no hi havia res a fer. El va mirar el noi amb fàstic i la neboda amb una barreja de tristesa i malenconia. - Hi ha alguna cosa que et vulguis endur ara? No pateixis que el que et descuidis avui ja t’ho vindrem a portar quan et vinguem a veure, perquè, et vindrem a veure molt sovint, ja ho veuràs, molt més sovint que no pas ara i , ves quina sort, no et donarem cap feina, allà serà com si tinguessis minyona, vols endur-te la foto del teu home? Vols el mussol que et va dur la meva gran quan va anar a Itàlia? Alguna cosa acabava de fer que la vella lligués caps. Amb el seu pas pesant es va dirigir a la cuina. Va obrir el segon calaix i en va treure uns estalvis de ferro colat... - Eren de la seva àvia – es va veure obligada a explicar la neboda- només els treia en dies de festa... Va deixar els estalvis damunt la taula i va desaparèixer pel passadís. La neboda va fer senyals a l’assistent perquè no la seguís. Va tornar amb una bossa de viatge petita i massa llampant per a la seva edat que va deixar al costat dels estalvis. D’un altre calaix va treure un MP3 que als dos joves els hi va semblar una mena de fòssil - Que moderna! – no es va poder estar de dir el noi - A la seva manera, sempre ha estat molt moderna encara que ja no ho sembli... Lentament va ficar els estalvis i l’aparell dins la bossa. La vella fa afegir a la bossa un cargol de l’antiga via del tren, una cullereta de postres, i una boina. Per primer cop en tot el dia va obrir la boca - Quin dia és avui? - Deu de gener, que no te’n recordes? D’aquí a dues setmanes serà el teu aniversari i vindrem amb un pastís a veure’t a la casa nova i aleshores... La neboda es va adonar que ja no l’escoltava. A la vella se li havia fet com una mena de tel als ulls. Va obrir amb molt de compte la vitrina, va respirar profundament i en va treure una rosa seca. Una rosa que possiblement molts anys enrera havia estat blanca. Una rosa que semblava ben bé que es convertiria en pols d’un moment a l’altre... - I això? - Ni idea. Va apareixer aquí cap a l’any dos mil nou o deu i mai no ha permès que ningú si acostés. Ves a saber...
Primer penses que ha marxat algú a qui estimaves i estàs trist. Amb el temps t'adones que, realment, ha marxat algú que t'estimava i, aleshores, encara és més dur.
No pateixis Mar, les ànimes, en qualsevol accepció de la paraula, no es moren.
Avui, després d'uns quants mesos torno a rellegir alguns dels videos i comentaris del blog del meu pare. Per un instant, he pogut tornar a sentir la seva presència mentre romanc sentada al despatx de l'oficina. No sabeu amb quanta intensitat i vitalitat vivia el seu blog i lo important que era per ell mantenir-se unit a tots vosaltres. Éreu la seva 'altra' familia mentre passava llargues hores sense poder moure's de casa. Gràcies, de tot cor, per seguir mantenint 'viu' aquest canal del Josep, que allà on sigui, us estima. MAR ( FILLA GRAN DEL JOSEP VIVÓ)
Escriu-me, ell m'ho portarà
43 comentaris:
Contemplació? aigua? Mallorca?
Un plan perfecte!
Ves....però torna. Ja saps que estarem espertant per a tu ;)
Mallorca?...Habibi!! Vaig a Menorca!! Idò!
Si que tornaré, quan l'aigua m'hagi netejat tot, per dins i per fora.
PTns Submarins!
Quina enveja!!! segur que tornaràs renovat!
I això del període de contemplació tampoc sona malament, escoltar els ocells, la música, olorar incens, la posta de sol... Espero que el dolor afluixi aviat i ho puguis gaudir del tot!
Una abraçada amb calma, silenci i t'envio una dosi de paciència per si se t'acaba!! :-)))
Hola Bruixoleta, mira gràcies per la paciència, crec que la faré servir.
Es que si la practiques per que vols, mira...però si es per obligació....ummmm, malament!
Ara aniré a veure que fas pel teu blog, que fa dies que no miro res, bé, em miro el melic que ja esta bé...
Oi que hi havia una frase de'n Buda que deia quelcom semblant a :
"Feina per al dia de avui: Inspirar, expirar. Feina per demà: Inspirar, expirar..."?
Ptons impacients.
Jos: desapareixes temporalment del mapa o és una manera (molt maca) de dir?
Joana de Mallorca
Ho he tornat a llegir i crec que vas en sèrio.
Que et milloris!
Joana
Hola Joana,
No no desapareixo, però la cosa va en serio. Una fissura, sembla, m'ha impedit estar al 100% o al 30% des de fa gairebé dues o tres setmanes...
Fins el 25 no marxo a Sa Illa, mentres estaré per ací. Es que quan ho vaig escriure no veia l'horitzó gaire a prop.
Bé, molts petons!
Ui! Cuida't bé. Aquests ossos s'han de cuidar i mimar.
Després podràs tornar a fer cims i saltar i ballar!
Gràcies Joana....i saps si podré tocar el violí?
Sempre m'ha fet ilusió!! ;-))
Segur que tornaré a pasar per allà on ja hi he passat...i més enllà i tot!!
Petons!
Esto no durará mucho pero espero que te lleves el portatil para saber de ti...
Muchos besos y que pase muy, muy pronto.
N'estic segura l'illa t'aportarà molts elements guaridors per la teva fissura (Menorca: quina envejaaaa! ;-))
Fes cas a les indicacions mèdiques però intenta treballar tu també amb visualització creativa, per sanar la zona.
Tenim una gran força mental auto-sanadora, així que a treballar! ;-) Cada cop que inspiris davant el preciós mar, imagina que tota l'energia de l'aigua, del sol, dels minerals,... es dirigeixen vers la teva ferida i la van sanant...
Una abraçada impregnada de calma i silenci
GRàcies Sakkarah,
Dure lo que dure, me llevo el portatil, pero no me conectare mucho, pues el solo hecho de estar alli con tanta agua, tanto mar, me lleva a un estado como e relajacion...que..
Besos de mar!!
MyT, m'acabes de donar un consell collonut.
No ho podria expressar millor, pero si, amb les teves paraules ho he vist mes clar que l'aigua. Faré el que m'has dit, si senyora.
Petons sota l'aigua!!
Kamal!
Com estàs?? Em faig una idea de com et sents. Jo vaig començar a escriure el blog arrel d'un accident i una rotura de L1 L2 que em va fer portar un corsé ortopèdic... Bé, això ja és història passada. El que té de debó és que t'obliga a aturar-te, a inspirar, a expirar..
Saps que venen llibres que espoden llegir a l'aigua i no es fan malbé??
Ànims i fins ara!
Eva
Jos, com estàs? Te record molt:-)
Esper que hagis millorat.
Petons
una abraçada forta!!
Deies:
Així, doncs, esta decidit, em submergiré i partiré cap a l’oest, m’ho emportaré tot, la meva ànima i jo, seguint la llum , cap enllà on no hi ha núvols, ni foscor, nomes aigua i llum,calma i silenci...
Tan de bo hagis trobat tot això que buscaves. Sempre però, tindrem aquesta mica de tu que s'ha quedat amb nosaltres.
Adéu, estimadíssim amic!
llum
Avui has decidit seguir la llum...Bon viatge!
I gràcies per tot el que vas compartir amb nosaltres, gràcies per tota l'estima, gràcies...
T'estimem.
"que un amigo es una luz
brillando en la oscuridad.
SIEMPRE SERÁS MI AMIGO"
http://www.youtube.com/watch?v=sSq199W2r_g
No te olvidaré nunca.
Això no és un adéu, amic. És la meva manera dir-te que vas ser una gran persona, encara que no et coneixia...
Carme.
"Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort."
El meu estimat, Lluís
pare, quanta tendresa, amor i dolçor has deixat en el camí...seguiré lluitant per retrobar-te allà on siguis, al mar de Menorca o al cel de la Terra. t'estimo i et trobo a faltar cada dia. espero q les meves llàgrimes arribin a la teva ànima perquè no estiguis sol. t'estimo. Mar.
Durant més de deu anys, tal dia com avui el primer que he fet en llevar-me ha estat escriure't un conte. Sempre has estat el meu millor lector. Aquest és el darrer i el volia fer encara que, aquest cop, no me'l podràs criticar.
UN ALTRE DEU DE GENER...
- Vinga iaia, que hem de marxar...
L’assistent social, malgrat haver estat entrenat per tenir paciència en aquells casos, ara ja la començava a perdre
- No li diguis iaia que es rebota i després no hi ha qui l’aguanti!
La neboda, en representació de la família de la dona provava debades de mantenir un cert equilibri en tot plegat.
La vella anava poc a poc d’una punta a l’altra de la casa com si la veiés per primer cop, com si no fos casa seva, com si el lloc li fos absolutament estrany. De tant en tant s’aturava davant d’algun quadre o d’algun objecte i s’ho mirava amb atenció, com si esperés descobrir-hi alguna cosa que li revelés que era el que estava passant. Potser hi acostava lentament un dit, però no arribava a tocar res. Estava clar que tot plegat no li feia ni fred ni calor.
La neboda, discretament, va donar una maleta al noi del servei municipal.
- És la roba que encara li pot servir- li va dir -és vella però farà fa el fet.
- Ja veuràs com t’agradarà la casa nova. Tindràs una habitació per a tu sola i moltes amigues que estaran molt contentes de sentir les teves històries tan divertides
- Ah, però... aquesta senyora parla?
- I tant que parla, però l’hi ha de venir de gust. Sempre ha estat molt rebeca en això. No suporta que la manin, les coses han de ser quan ella vol i de la manera que vol altrament...
- Ja s’acostumarà...
- Sí, ja s’acostumarà... o no
La vella ara es mirava el llum del menjador com si el veiés per primera vegada i no feia cas dels altres dos que mirant de ser discrets anaven tancant armaris i finestres.
- Hauríem d’anar passant...
- Ja m’ho penso, però no és fàcil
- Mai no ho és però és el millor que es pot fer
- Sí, això segur. Sola ja no s’hi pot estar...
- Quants anys té?
- En farà noranta, però ella es va plantar als seixanta-dos
De cop va fer un posat de resignació, com si s’hagués adonat que no hi havia res a fer. El va mirar el noi amb fàstic i la neboda amb una barreja de tristesa i malenconia.
- Hi ha alguna cosa que et vulguis endur ara? No pateixis que el que et descuidis avui ja t’ho vindrem a portar quan et vinguem a veure, perquè, et vindrem a veure molt sovint, ja ho veuràs, molt més sovint que no pas ara i , ves quina sort, no et donarem cap feina, allà serà com si tinguessis minyona, vols endur-te la foto del teu home? Vols el mussol que et va dur la meva gran quan va anar a Itàlia?
Alguna cosa acabava de fer que la vella lligués caps. Amb el seu pas pesant es va dirigir a la cuina. Va obrir el segon calaix i en va treure uns estalvis de ferro colat...
- Eren de la seva àvia – es va veure obligada a explicar la neboda- només els treia en dies de festa...
Va deixar els estalvis damunt la taula i va desaparèixer pel passadís. La neboda va fer senyals a l’assistent perquè no la seguís.
Va tornar amb una bossa de viatge petita i massa llampant per a la seva edat que va deixar al costat dels estalvis. D’un altre calaix va treure un MP3 que als dos joves els hi va semblar una mena de fòssil
- Que moderna! – no es va poder estar de dir el noi
- A la seva manera, sempre ha estat molt moderna encara que ja no ho sembli...
Lentament va ficar els estalvis i l’aparell dins la bossa. La vella fa afegir a la bossa un cargol de l’antiga via del tren, una cullereta de postres, i una boina.
Per primer cop en tot el dia va obrir la boca
- Quin dia és avui?
- Deu de gener, que no te’n recordes? D’aquí a dues setmanes serà el teu aniversari i vindrem amb un pastís a veure’t a la casa nova i aleshores...
La neboda es va adonar que ja no l’escoltava. A la vella se li havia fet com una mena de tel als ulls. Va obrir amb molt de compte la vitrina, va respirar profundament i en va treure una rosa seca. Una rosa que possiblement molts anys enrera havia estat blanca. Una rosa que semblava ben bé que es convertiria en pols d’un moment a l’altre...
- I això?
- Ni idea. Va apareixer aquí cap a l’any dos mil nou o deu i mai no ha permès que ningú si acostés. Ves a saber...
Se apropava la data... va ser la data..ha passat la data i te he pensat molt aquest dies.
Et trobo tan a faltar!!!
a tots els qui esteu mantenint viva l'ànima del kamal, el meu pare, gràcies de tot cor. Sempre deia que se sentia molt estimat per tots vosaltres. Mar
He estat buscant paraules i al final, prefereixo pendre-li la veu a Miquel Martí i Pol:
"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre."
Et trobem a faltar
just fa un any.
Primer penses que ha marxat algú a qui estimaves i estàs trist. Amb el temps t'adones que, realment, ha marxat algú que t'estimava i, aleshores, encara és més dur.
No pateixis Mar, les ànimes, en qualsevol accepció de la paraula, no es moren.
:´)
:´)
Avui, després d'uns quants mesos torno a rellegir alguns dels videos i comentaris del blog del meu pare. Per un instant, he pogut tornar a sentir la seva presència mentre romanc sentada al despatx de l'oficina. No sabeu amb quanta intensitat i vitalitat vivia el seu blog i lo important que era per ell mantenir-se unit a tots vosaltres. Éreu la seva 'altra' familia mentre passava llargues hores sense poder moure's de casa. Gràcies, de tot cor, per seguir mantenint 'viu' aquest canal del Josep, que allà on sigui, us estima. MAR ( FILLA GRAN DEL JOSEP VIVÓ)
:´)
:')
:')
Et recordo en la anyorança, en l'estima dels gran amics.
:')
;)
:)
:)
Passen els anys, i encara et sento com si et tingués al costat, pare. T'anyoro. T'estimo.
:)
Una gran abraçada Mar
Moltes gràcies….per mantenir viva l’ànima del meu pare. Segur que ell rep la nostra energia. Una abraçada per tú (anònim/a)
Publica un comentari a l'entrada